Escriure per crear i transmetre el pensament, que vol potenciar l’hàbit de l’escriptura personal i el plaer d’escriure, i l’escriptura creativa, amb la literatura com a model.

Premis Agustí Ricart 

Cada any organitzem el concurs de literari de Sant Jordi

Text guanyador de l’edició 2020-2021.

NO SABEMOS NADA
No nos vamos a engañar, no sabemos nada.
Yo no sé bailar, no sé escribir, no sé cantar, y tampoco sé dibujar. La diferencia es que yo lo hago hasta que me duelen los pies, se me agotan las ideas, me duele la garganta y se me manchan las manos.
No sé bañarme sin tragarme jabón, no sé regar las plantas sin mojarme los tobillos, no sé ver una película sin dormirme en la mitad, no sé nada de matemáticas y no sé dejar de morir aplastada por la presión constante, ahogándome en mis propias lágrimas, pero estoy aprendiendo.
No sé parar de pensar en todo lo que hago mal, no sé parar de pensar en todo lo que podría haber hecho si no hubiera tomado esa decisión absurda para ayudarte a crecer, enseñarte de mis errores e invertir mi tiempo en solucionar tus problemas sin saber que me arrebatarías las sonrisas y el sueño, hasta quedarme sin nada, hasta que me doliese todo, hasta que supieran que tú eras mejor, pero estoy aprendiendo.
Pero no soy la única ignorante, porque tú no sabes pedir disculpas ni aceptarlas, tú no sabes escuchar, porque tú no sabes lanzarte al vació, porque no has tomado un riesgo en tu vida y porque no eres consciente de todo el daño que has causado tú con tus mentiras. Pero no pasa nada, yo tampoco soy consciente de lo que hago, pero ya he caído tres veces, me han sangrado las rodillas, he saltado y me he ensuciado, y ahora te veo desde bajo, sin saber mancharte, y yo me he cansado de esperar.
La diferencia entre tú y yo es que yo mañana ya habré aprendido a volar y salir de aquel vacío de lágrimas y mentiras, pero tú? Tú aún serás una ignorante.
Aurembiaix Ballabriga, 1r d’ESO

Fem contes encadenats

Després de llegir uns contes a classe ens vam atrevir a escriure un conte encadenat. Aquest n’és el resultat.

Premi Coca-Cola Joves Talents de Relats Curts

L’alumnat de 2n ESO del centre participa en concursos d’escriptura diversos. Aquest curs, l’alumna de 2n d’ESO Flors March ha resultat guanyadora provincial del concurs Coca-cola Joves Talents de Relats Curts 2023

 La crida

Encara recordo aquell dia. Era hivern i feia molt fred. Vaig sortir amb la meva germaneta Ada a jugar a la neu. Eren les 12 del matí, feia poc que havia deixat de nevar i la neu estava blanquíssima, perfecta, llisa. Encara queien alguns flocs de neu, prims i finets, que es desfeien en tocar la nostra pell. L’Ada va començar a córrer amunt i avall, deixant petjades per allà on passava. Jo m’hi vaig unir. Estàvem molt contentes, cap de les dos sabia el que passaria.

Amb l’ajuda d’uns amics, vam construir un refugi fet de neu, com un iglú. Al cap d’una estona, vam començar a sentir uns udols a la llunyania.

-Mira Ada, els llops també estan contents perquè ha nevat -li vaig dir a ma germana, fent broma. Ella va riure i em va tirar una bola de neu, a la qual jo vaig respondre amb una altra i així vam continuar durant uns minuts, rient i corrent, però ella va parar immediatament en sentir un altre udol.

-No estan contents va dir, amb una expressió seriosa que no li havia vist mai i els seus ulls, normalment alegres i brillants, vidriosos -. Estan enfadats i venen cap aquí -va sentenciar. 

El següent cor d’udols va sonar molt més a prop. La vaig agafar en braços i vaig arrencar a córrer. Vam sortir del descampat on érem i vaig baixar pels carrers del poble, ja més tranquil·la i caminant, fins a casa nostra. Em vaig emportar un gran ensurt quan vaig veure els nostres gossos llop: la Kaila i el seu cadell, Black. El petit també estava udolant i em vaig pensar que era un llop, només per després adonar-me que no passava res. Vaig entrar a casa i els vaig explicar    als avis el que havia passat. Ara l’Ada semblava trista, però ja havia recuperat el color a la cara i el seus ulls tornaven a ser tan expressius com sempre.

Vaig agafar el seu anorac, moll d’haver-se estat rebolcant a la neu i el vaig anar a posar a l’estufa. Llavors, en mirar per la finestra els vaig veure. Llops. N’hi havia uns deu. Grans i petits de diferents colors però tots mantenien una distancia prudencial respecte la casa. La Kaila estava molt tranquil·la, com si allò fos el més normal. Un dels llops va avançar cap als nostres gossos. Llavors vaig notar una mà que agafava la meva. Era l’Ada, però semblava contenta, com si la situació de tenir la casa envoltada de llops fos el millor que podia passar. Quan vaig tornar a mirar a fora, vaig veure que els llops se n’estaven anant. Al final de la comitiva la  Kaila i el Black.

Des d’aquell dia els llops venen a veure’ns una vegada al mes i a l’Ada li encanten, ja s’ha fet molt amiga seva i els ha posat nom a tots. És una imatge estranya: una nena de quatre anys envoltada  de llops, tan tranquil·la. Ella diu que els entén quan parlen i jo he decidit que és millor no qüestionar-ho. Mentre els llops no ens facin res…

TRES ANYS DESPRÉS…

Han passat dos mesos des del dia que l’Ada va anar a l’escola i ja no va tornar. La policia la dona per  perduda, però el que ells no saben és que tampoc he tornat a veure els llops.